Anar conduint amb un cotxe i que la policia et faci una parada d’aquestes de pel·lícula. D’aquestes on se’t creuen en una cruïlla, et tallen el pas, et desvien… A mi m’ha passat venint de la universitat. A mi m’han escorcollat el cotxe, aixecant-ho tot. A mi m’ha passat anar caminant pel port i que la policia baixi del seu cotxe per demanar-me el DNI. És molt fort sortir de casa d’una amiga i que et preguntin “Per què treus el teu cotxe del seu pàrquing?”, “Què fas aquí?”. Tot això et remou per dins, faque no et sentis d’aquí.
Els gitanos portem 600 anys a Espanya i encara 6 de cada 10 gitanos som identificats. És un nombre molt elevat. I això fa mal i marca. Hem estat identificats des de fa molt de temps. Quan vam arribar a Espanya tot estava molt bé, érem molt graciosos perquè veníem de fora, teníem molts colors, música i animals. Però al cap d’un temps vam deixar d’agradar i es van començar a fer moltes polítiques i moltes lleis en contra del poble gitano. Perquè deixéssim de ser gitanos, per tenir-nos controlats, per saber on érem, per tenir un registre nostre. Fins a l’any 75 teníem el famós reglament de la Guàrdia Civil, que obligava a tots els gitanos a estar inscrits en un registre. El meu pare va estar inscrit, a la meva mare, per ser paia catalana que es va casar amb un gitano andalús, la van obligar a registrar-se. Imagineu la situació.
Això ens passava abans i encara que en el 78, en teoria, ja no es podia fer això, es continua fent d’altres maneres. Ens segueixen identificant. I fa mal perquè no t’acabes de sentir d’aquí. És molt trist perquè som aquí, treballem aquí, ens formem aquí, els nostres fills són d’aquí, els nostres companys són d’aquí… I fa mal que la policia que tu estàs pagant amb els teus impostos no et cuidi. Que en comptes de cuidar-te els hagis de tenir por, que en comptes de tornar a casa a la nit per un camí tornis per un altre perquè et fa por que et parin.
Vaig estar mirant algunes dades del 2013*, on es demostra que 6 de cada 10 gitanos han estat identificats al carrer. Un 37% dels gitanos són identificats en vehicles. Tu vas amb el cotxe i et penses que és aleatori, que estan parant a tot el món. Però, ostres, no. Els que més es paren per anar conduint som els gitanos. I ja no és que et parin en un control, perquè a mi en un control no m’han parat mai. I m’han parat amb el cotxe més de 4 o 5 vegades a la vida. I és molt trist que et parin al cotxe i estiguis amb altres persones gitanes i veure com et tracten, dir-te: “On vas?”, “Obre’m el maleter!”, “Què tens aquí?”, “Aquesta carpeta de què és?”,”Què estudies? “,”Què estàs fent?”. I que després et parin en companyia de persones que no són gitanes i que et tractin mooolt molt bé: “Perdona tens les llums llargues posades”, dic “Ho sento, li hauré donat sense voler”, “Tranquil·la, tranquil·la, no passa res, continua, es treuen així”.
És molt bèstia veure tot això. I als que no els passi, els semblarà que són coses puntuals. Però és que a casa meva som set germans i ens han parat a tots. A tots. Al meu pare també. Al meu germà han arribat a desmantelar-li el cotxe quatre vegades en un dia. I això et frustra. I després dius: “Per què intento jo esforçar-me a tenir una vida normal, a treballar, a estudiar, a relacionar-me amb la gent, si després em passarà això constantment?”. Arribaré tard a la feina i després diran: “Ui, és que els gitanos sempre arriben tard, es dormen, no volen treballar”. Doncs no, nosaltres sí que volem, però patir això fa mal i et fa sentir malament.
Tornant a les dades si veiem les vegades que han parat a les persones en els dos últims anys: un 30% dels gitanos ha estat aturat una vegada; dues vegades, un 18%; tres vegades, un 20%; quatre vegades o més, un 42%! I això cansa. Molt. Som 10 vegades més identificats que les persones caucàsiques europees.
I això, per què es fa? ¿Per disminuir la criminalitat del poble gitano? Perquè suposadament som més criminals, com diu alguna notícia que corre per allà del Sindicat de Policia. Realment no pararan així la criminalitat, identificant a gent aleatòriament pel carrer. S’està utilitzant l’etnicitat, la nacionalitat, com un indicador delictiu. Nosaltres no som delinqüents pel que som. Sembla que criminals sigui l’únic que podem arribar a ser. Sembla que estiguem encara en les teories del positivisme italià clàssic que deia que segons el volum que tenies al front eres més criminal o menys. Això s’estudia a primer de Dret i et diuen que és una tonteria. Però és que encara segueix passant. Quan et llegeixen com a gitana, quan et llegeixen com a africana, quan et llegeixen com a llatina, com a pakistanesa o com a marroquina. I tu no et pots treure això, no és com el que diu: “A mi em paren perquè porto rastes”, però quan ets gran te les treus i ja està. Però jo no em puc treure el moreno que tinc.
S’haurien de fixar en les conductes sospitoses individualitzades, d’una persona en concret i no de tot un col·lectiu. Perquè, què s’acaba aconseguint amb detenir tot un grup de persones? Doncs això provoca que no confiem en la policia, que no vulgui anar a denunciar a la policia perquè penso que em posaran traves, que no es fien de mi, perquè em parlen malament, perquè em tracten com si fos una ignorant… T’acaba creant una sensació d’injustícia: Per què denunciar?
Com comentava Rosalind Williams, ella porta des del 1992 invertint molt de temps a canviar les coses. I sembla que tot això sigui una pèrdua de temps. És com quan vas a una discoteca i no et deixen entrar pel que ets. ¿Per què perdre el temps denunciant quan jo el que volia era divertir-me? ¿Per què perdre el temps enfadant-me amb un policia quan segurament seré jo la que sortirà perdent? ¿Per què, si després el jutge que jutgi això no sabrà res del poble gitano ni coneixerà el que ens passa?
I què més s’aconsegueix? Doncs segons un estudi que hem fet a Sant Adrià, a la Mina, sobre com se sentia la gent del barri, hem arribat a la conclusió que la gent no sortia del barri perquè no se sentia segura fora. Perquè fora d’aquest barri, molt “guetificat”, on hi ha molta població que venia de les barraques de les platges Barcelona, els miraven malament, els paraven constantment. Per tant, així el que s’aconsegueix és que aquesta gent no surti del barri, que aquests nens no vagin a estudiar fora del barri. Per cert, és molt trist viure en un barri on ja no hi ha educació superior que et permeti seguir estudiant. Així s’aconsegueix que aquestes persones accedeixin a treballs molt precaris, que tinguin molta necessitat. I tot per tonteries com que en sortir del seu barri se sentin malament perquè els paren i els miren malament.
Vull fer una crida als cossos de seguretat i dir-los que el que s’aconsegueix amb això és que trenquem la relació. Que, de fet, hem d’estar junts: vosaltres heu de defensar-nos a nosaltres i nosaltres també hem de col·laborar amb vosaltres en el que sigui necessari.
Espero que algun dia quan algú denunciï perquè li passi això no marxi amb la idea que”qui perd sóc jo”, perquè nosaltres només volem un món millor per a la gent que ve darrere nostre.
Noemí Fernández Navarro, activista gitana i coordinadora del servei de mediació i assessorament jurídic de FAGIC
Mira la intervenció sencera de Noemí Fernández a la conferència “Perfil étnico: distintas generaciones, mismos derechos vulnerados”, 23/11/2017, del minut 26:45 al minut 37:08: https://youtu.be/986NMYIKBog?t=26m45s
