L’obra de teatre de la companyia No es país para negras denuncia el racisme policial
Per: Elena Grewal i Luis Martínez
Les arts poden ser una eina de transformació social. La flexibilitat que posseeixen i el seu immens poder comunicatiu fan que, a partir d’històries fictícies o reals, sigui possible comunicar, de manera literal o més implícita, missatges veritablement transgressors. Això últim és, precisament, l’objectiu de Pareu de parar-me, una obra de teatre codirigida i protagonitzada per l’actriu Silvia Albert Sopale, part de la campanya de l’ONG SOS Racisme amb el mateix nom, i de la companyia teatral No és país para negras.
L’obra no té l’estructura habitual de la ficció de nus, desenvolupament i desenllaç, sinó que es basa en una concatenació de la interpretació de diversos personatges racialitzats per part de la mateixa actriu situats en experiències comunes amb la policia, juntament amb moments en els quals es trenca la quarta paret amb l’explicació de casos de racisme en els quals fins i tot s’espera la participació directa del públic. El tema principal al voltant del qual gira tota l’obra són les identificacions policials per perfil ètnic, de les quals denuncia el seu caràcter clarament discriminatori. Totes les seves escenes, per tant, condueixen a una finalitat: la denúncia del racisme intrínsec de les institucions policials que intenta ser justificat per aquestes mateixes, però que, a més de ser inefectiu, atempta contra els drets bàsics dels col·lectius racialitzats.
Pareu de parar-me no només posseeix un missatge clar, directe i comprensible, sinó que també s’aprofita de manera astuta de la simbologia. Apilant caixes amb fotografies de víctimes del racisme s’assenyala, probablement, la concepció d’aquestes com a pures estadístiques i dades sense cap valor, que, tal com s’esmenta posteriorment, és alimentada amb la morbositat i la insensibilització que produeixen els vídeos d’agressions de caràcter racista. D’altra banda, l’obra utilitza diversos leitmotiv com el colom, les interpretacions dels quals també són àmplies i variables. Així mateix, és important destacar que l’obra també posseeix elements didàctics: ensenya que aquestes identificacions, a més de racistes, són il·legals. No obstant això, de manera encertada, no es queda en una concepció poc realista de la llei, sinó que també adverteix que aquesta arriba a ser inútil en la majoria d’ocasions quan es tracta de demandes contra l’autoritat; encara que, òbviament, ho fa sense caure en el derrotisme.
Així doncs, Pareu de parar-me representa una molt bona manera de comunicar i emetre un missatge antiracista d’una forma amena i interessant, especialment per a un públic jove. El fet que es permeti a l’audiència participar activament durant el transcurs de l’obra, unit a l’utilizació d’un llenguatge urbà o col·loquial, però sense renunciar a la profunditat que proporcionen els símbols i la mateixa problemàtica social que es denuncia, és un còctel perfecte per a animar al públic objectiu a actuar en contra del racisme. L’obra posseeix un caràcter crític i perspicaç, però potser no persuasiu, ja que introdueix conceptes xocants per a molta gent com l’abolició de la policia o la revolució. Encara que degudament explicats tinguin sentit, com que el tema troncal no és proporcionar la seva justificació completa, algú aliè a aquestes idees pot no compartir-les en un primer contacte. En qualsevol cas, la seva intenció no sembla ser l’argumentació d’aquestes nocions, sinó més aviat l’ànim a l’actuació, que sí que aconsegueix de forma especialment captivadora.
Article originalment publicat L’Alzina Report.
